5 himnes mallorquins
Balears no té himne, i és fonamental evitar aquesta confusió si hi volem passar unes vacances culturalment responsables. El fet és que Mallorca és l’única illa que té un himne oficial. I no és estrany, perquè realment és un petit país que ho té tot. En aquesta entrada, deixaré que us en parlin seus himnes: primer de tot, l’oficial, i després quatre tonades que seleccionaré per l’ocasió. La idea és que hagin estat o siguin populars, com a mínim, generacionalment, i que aportin visions i estils diferents.
1. LA BALANGUERA
La balanguera, misteriosa,
com una aranya d’art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com un parca bé cavil·la,
teixint la tela per a demà…
La balanguera fila, fila…
La balanguera filarà.
Girant l’ullada cap enrere,
guaita les ombres de l’avior,
i de la nova primavera
sap on s’amaga la llavor.
Sap que la soca més s’enfila
com més endins pot arrelar.
La balanguera fila, fila…
La balanguera filarà.
De tradicions i d’esperances
tix la senyera pel jovent,
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d’or i argent.
De la infantesa qui s’enfila,
de la vellura qui se’n va…
La balanguera fila, fila…
La balanguera filarà…
Joan Alcover i Maspons, 1926 (estrena de la versió musicada)
La podeu trobar interpretada per molta gent, però per mi no hi ha res com sentir-ne la versió enregistrada de Maria del Mar Bonet. Relaxeu-vos i gaudiu-la.
2. QUÈ TÉ AQUESTA TERRA NOSTRA?
Hi havia una porrassa
que congriava un albó
tan alt com el Puig Major
i gruixat no ho era massa,
i tenia una rabassa
com el castell d’Alaró.
Esponerós sí que ho era
amb cimals que s’enfilaven
de Mancor fins a Morella,
les branques a Cornudella,
feia una ombra de primera;
a davall tots hi becaven.
Un dia des de Castella
arribaren molts de senyors.
Pensaven fer-ne tions
i llavors també estelles
per llevar males idees
d’un símbol de nació.
En nom d’Espanya vengueren
mil mestres per tallar-lo.
Picaren un any rodó
i encara no pogueren.
I a la fi se resolgueren
recórrer al traïdor;
en trobaren un boldró.
Tot d’una els convenceren.
Què té aquesta terra nostra
que congria traïdors:
diputats i senadors,
hi ha mestres i professors
i també el senyor rector
i aquests són els pitjors.
Els diuen que són senyors
i sols els tenen per mostra.
Semblen tots triats a posta.
Sempre hi ha un glosador
que cantar li ve de vena
que, als joves, els ensenya
l’antiga i bella cançó.
Tant és ara com abans
perquè això ja ve d’enrere
només hi ha una senyera
dels Països Catalans.
Popular/ Biel Majoral/ Llorenç Móra, 1997
Podeu escoltar-ne la versió d’estudi del disc Vou veri vou per no dormir, de Biel Majoral, al següent enllaç
Continuem amb tres cançons molt populars. Tant que difícilment hi pot haver un mallorquí (practicant) que no les conegui. Ja em faig a la idea que me’n deix moltes que considerareu fonamentals. I és que Mallorca dona per molt!
3. ILLES DINS UN RIU
Nina quan te vaig conèixer canvià tot
vaig venir cap a tu amb lo meu millor
ben suau dins jo
era un sentiment tot nou.
Tu me fas coses que jo no em sé explicar
Aferra’t molt fort que no sent mal, cada cop del meu cor
és un sentiment tot nou.
L’amor tendre és cec i demana dedicació
L’amor que sentim no cal conversar
I plegats sense pressa… oh, oh
Fent l’amor l’un amb l’altre… oh, oh
Illes dins d’un riu, això és lo que som
Ningú més en mig, com pot ser millor,
vine lluny amb mi, a un altre món.
Si estem plegats no tenc por de res… ah ah
recolzant-nos l’un amb l’altre… ah ah
No puc viure quan l’amor ja s’ha acabat
res no té importància si no tens ningú
Que et doni calor en sa nit, per perdre es sentit
de la realitat.
Això no ens passarà, dubte no n’hi ha cap
Aquest amor mai no s’aturarà i el missatge
és ben clar. Si a aquest dic hem vist que no hi ha fi.
No ploraràs més, i estimar-me no et faré mal
i enamorats viurem com ara i sempre
anem plegats sense pressa… ah ah
Fent l’amor l’un amb l’altre… ah ah.
Tal com podeu llegir en aquest article d’Enderrock, la cançó és una adaptació del tema Islands in the Stream, que Bee Gees van compondre per Dolly Parton i Kenny Rogers, d’on Penya va agafar la inspiració per fer la seva versió.
Tomeu Penya va incloure el tema a l’àlbum Una aclucada d’ull, de 1994. El canal de youtube de TVPenedès la va penjar fa 15 anys, i el vídeo té prop d’un milió de visualitzacions. Tal vegada seràs tu qui el farà arribar a la xifra màgica. Comprova-ho!
4. VIURE SENSE TU
Aquestes imatges que no reconeixeu i que ja es veu que no són les pròpies de l’autor o de l’àlbum, les he generat amb IA. Sé que són molt millorables i agrairé les vostres aportacions al respecte.
Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.
Jo què sabia d’alens que se trobaven,
de cabells que s’embullaven,
de mans i de perfums.
Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s’horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics, que som amants.
Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Jo no sabia que també me donaries
manuals de geografia,
cent dillunsos a un dibuix.
Jo què sabia d’alens que se trobaven,
de cabells que s’embullaven,
de mans i de perfums.
Jo no sabia que en sa nit me tastaries,
eren gustos que nedaven
entre boques i racons.
Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada
que plora i diu que no.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s’horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics, que som amants.
I arriba un dia que sa vida és un teatre
que se diu felicitat,
primavera i trinaranjus
amb qui més has estimat,
te regal sa meva vida
i sense tu ja no me val.
I s’horabaixa la deixam passar i me mires
tan a prop que me fa mal,
que surt es sol i encara plou,
que t’estim massa i massa poc,
que no sé com ho hem d’arreglar,
que som amics, que som amants.
Dolça besada, té gust de que s’acaba,
punt i principi de viure sense tu.
Viure sense tu és una cançó d’Antònia Font, escrita per Joan Miquel Oliver, inclosa en el primer àlbum de la banda, també anomenat Antònia Font, publicat el 1998. És la cançó amb la qual tanquen els concerts. Aquí la teniu!
